Els alumnes de sisè fan una visita a l’exposició sobre l’Alfons Borrell que hi ha muntada al replà del segon pis.
Els alumnes seuen a terra i observen. També escolten molt atentament les explicacions de la Sònia Giravent, la professora de Visual i Plàstica de Secundària. Quan és el seu torn de parlar tots tenen moltes ganes de participar, sobretot d’explicar què hi veuen i què els fa sentir. Hi ha respecte, d’alguna manera han entès que l’acte artístic és un fet important, estretament vinculat a les nostres vides, com la pintura ho va ser per l’Alfons.
Després de la visita i de tenir alguna obra d’en Borrell penjada a la classe durant uns dies, els alumnes fan una activitat al pati: en grups de 6 han de pintar unes teles grans, d’uns 3m de llarg cada una. Tot està a punt, només falta atendre unes breus explicacions per començar.
Les teles disposades a terra, envoltades de galledes amb aigua, recipients amb pigment i aglutinant per preparar les pintures, pals de fregar i brotxes per aplicar la pintura…
Han d’utilitzar una paleta reduïda i saber escollir bé amb quins colors treballaran, quedar-se amb l’essencial.
Més que buscar un resultat final, es tracta d’experimentar l’acció de pintar tal com procedia Alfons Borrell.
Comptem, però, amb la presència d’un convidat inesperat: el vent. Bufa tan fort que fa voleiar les teles, arrossega les garrafes amb pintura i fa rodolar els pinzells d’un extrem a l’altre del pati.
Només sucar els pals de fregar als cubells, les baietes es tenyeixen de colors purs i vibrants, però al passar-los a la tela, aquesta traspua -és massa fina? Potser hem posat massa aigua?- i el resultat és d’unes composicions amb tons pastel.
Si normalment pintar en gran format ja implica el moviment de tot el cos, en aquest cas encara més. Amb els peus han d’apuntalar la tela a terra perquè no se l’emporti el vent, mentre estiren tronc i braços per arribar a tots els angles.
Per canviar el punt de vista han de fer llargs salts d’un cantó a l’altre d’una tela que és molt més gran que ells mateixos. Tot plegat és molt físic i l’acte de pintar es converteix en una mena de dansa.
Quan retirem les teles succeeix un fet màgic i imprevist, la pintura que han realitzat ha quedat perfectament impresa al terra, talment com una serigrafia. Hi ha anat a parar tota la concentració de pigment, per tant els colors són molt més intensos.
Han estat dues hores justes en les quals s’han submergit de ple en l’univers pictòric d’Alfons Borrell i, sobretot, en l’acte de crear. Cadascú haurà viscut l’experiència d’una manera diferent, però tots se n’enduran algun aprenentatge.
A continuació podeu llegir alguns comentaris sobre l’experiència viscuda
Quan veia un quadre abstracte no m’agradava i creia que aquest tipus de pintura la podia fer tothom, que era molt fàcil de fer, però ara he vist que no, que és molt difícil plasmar les emocions i els sentiments.
Estem acostumats a fer servir molts colors i va ser difícil fer un quadre utilitzant-ne pocs.
Em va fer molta il·lusió quan després d’haver vist l’exposició i fet l’activitat vaig saber reconèixer uns dels quadres d’Alfons Borrell a casa dels meus avis.
Aquesta activitat, tant l’exposició com la realització de la nostra obra, m’ha ajudat a reconèixer i valorar l’art abstracte.